Ungles brutes i un munt de repèls,
enfilant-se a un arbre ple de préssecs vermells,
després a la bassa tots nuets
vigilant la roba i que no arribi el pagès! I a l’hora de berenar,
pa amb vi i sucre o un tros de codonyat
i després tornar al carrer amb el morro empastifat. Cap al tard havíem de parar
de jugar al futbol i veure els carros passar
amb el gos al darrera lligat,
petaner i sempre a l’aguait de no ser apedregat. I després d’haver sopat,
pa torrat amb un bon tros de tall,
a la fresca, vigilats, jugàvem a amagar. Anys enrere,
penso: què queda
d’aquell que un dia va anar
amb pantalons curts i els genolls pelats? El diumenge missa puntual,
tocava diana l’àvia sempre cantant,
em mudava des del llit estant
després d’un bon cossi de llet sempre cremant. El campanar deia clar,
segons ella: “Veniu mudats”
i després m’arriava, això si, ben encoloniat. Oh, anys enrere,
penso: què queda
d’aquell que un dia va anar
amb pantalons curts i els genolls pelats? Potser és cert que només recordem
allò que ens agrada,
però què seria d’aquestes nits
sense una bona dosi de nostàlgia, gola avall? Oh, anys enrere,
penso: què queda
d’aquell que un dia va anar
amb pantalons curts i els genolls pelats?