Febrer m’ha dut la carta tan precisa:
vol que els lilàs s’obrin pels dits
i, al cor, m’hi creixi una palmera.
Què exigent que vé la Primavera! Què exigent que vé la Primavera,
i el meu cor tan malaltís…
Tinc por que es cremi dins de la foguera;
No puc desfer-me del seu encís! No puc desfer-me del seu encís;
obrir les branques i ballar amb ella,
pentinar-me al seu vent la cabellera,
cantar les llunes de les seves nits. Cantar les llunes de les seves nits;
cantar vermells de la Tardor,
cantar el silenci de la nova neu…
Cantar, si torna, el dolorós amor. Cantar, si torna, el dolorós amor
i créixer un xic més amb cada intent;
i créixer un xic més cada entretemps…
Volar amb el vent i les noves llavors. Volar amb el vent i les noves llavors;
qui sap on el vent ens portarà?
A dins el cor d’una terra antiga,
o a créixer dins el fons de la mar? Febrer m’ha dut la carta tan precisa:
vol que els lilàs s’obrin pels dits
i, al cor, m’hi creixi una palmera.
Què exigent que vé la Primavera! Què exigent que vé la Primavera,
i el meu cor tan malaltís…
Tinc por que es cremi dins de la foguera…
No puc desfer-me del seu encís!